Reciclatge

Com ja sabem, els suïssos són gent ordenada, planificada i, com ja hem dit en altres ocasions, en moltes normes; lo que ara comencem a notar és que moltes d’estes normes quan estan aplicades als serveis “públics”(i ho dic entre cometes perquè no sempre existeix tal cosa) semblen estar més pensades per a la comoditat dels treballadors que no pas dels usuaris.

Una de les coses que requereix més temps (i paciència) a l’hora d’aplicar les normes locals és el tema de la gestió dels residus i crec que farien bé de muntar uns tallers o cursets per a estrangers ja que la cosa no és tan fàcil com pot semblar!

A Suïssa no es paguen impostos per basures, lo que vol dir que cost del servei se li carrega a l’usuari directament. I com se fa això?... pos fent pagar les bosses de basura a un preu que inclogui el servei de ser recollides, i així d’esta manera les bosses van de 1CHF a 4CHF la unitat depenent de la seva capacitat. O sigue que com més bosses gastes, més pagues. Evidentment un pot caure en la temptació d’utilitzar una bossa de plàstic qualsevol però corres el risc de que et vegi algú i et denunciï. I és que si es troben una bossa que no és la oficial en revisen el contingut i retornen la bossa al contenidor (fora) d’on l’han recollida en una pegatina dient que el propietari se la torni a emportar. A més, si poden descobrir qui n’és el propietari també en posen el nom a la pegatina i si tornen a passar els basureros i encara està allí la porten directament a casa del “delinqüent”. I és que no us penseu però de fet estes empreses tenen gent que treballa buscant dins de la brossa per descobrir infractors!

Lo primer que et donen quan vas a inscriure’t al registre de l’ajuntament és un llibret de 13 pàgines en les instruccions de reciclatge (què es pot reciclar, com, quan i on, què es recicla gratis i què pagant, etc...) juntament en un planning de totes les recollides de l’any.

I és que potser lo més complicat, a part de recordar quin dia toca què, és ajustar-se a l’horari en què es poden dipositar els diferents elements al carrer. Normalment és entre les 10 de la nit anterior i les 7 del matí del mateix dia de recollida, però això vol dir que has d’anar en molt de compte de fer-ho en silenci, perquè justament esta franja horària correspon a les hores en que no es pot fer soroll sense que te vingue a fer una visita la guàrdia urbana, o sigue que fàcil fàcil... no és! ;-) Natros sempre ho deixem a la tarde quan venim de la feina i de moment ningú ens ha dit res :-) 

En general no és un problema i també hi ha punts de recollida per a vidre, oli i llaunes, però quan toca paper s’ha d’anar una mica més en compte que de costum.

I és que el paper no el recullen empreses sino associacions o clubs esportius i per tal de poder assegurar que es compleixen les normes de seguretat. Els papers, normalment diaris i revistes, s’han d’empaquetar en un cordell sense excedir d’unes mides (un diari de superfície) ni d’un pes (5kg per paquet) determinats i per tant, s’han de fer tants paquetets com siguin necessaris. Esta foto de dalt ho mostra potser més clarament.

Com ja hem dit, la gestió final és privada i el sistema està pensat de tal forma que diferents associacions locals es reparteixen la recollida durant l’any i els mateixos membres s’encarreguen de buscar vehicles per a recollir el paper i transportar-lo, pares, tiets, amics... tots ajuden! Un cop el tenen recollit el porten a una deixalleria i el venen a pes per a així poder finançar les seues activitats. Aquí tenim la imatge de com recollien el paper fa uns dies baix de casa nostra.

I és que això del reciclatge és tot un fenomen en que tothom està super posat. La meua primera experiència fa casi un any ja m’ho va deixar ben clar... vaig anar a reciclar llaunes i vidre l’Eco-punt més proper i just quan arribo em trobo que hi havia un home acabant de llençar vidre. El saludo amb un “Grüetzi” i el senyor no només no em retorna la salutació sino que es queda plantat mirant què faig... tenint en compte que era la segona setmana que havíem arribat a Horgen vaig suposar que no em coneixia i que no se’n fiava de mi... en la meua cara d’immigrant recent arribat :-P... La qüestió és que començo a llençar llaunes i el tio plantat... començo a llençar vidre (hi ha tres dipòsits per a tres colors diferents: marró, verd i blanc) i el tio plantat... no veiguésseu com vaig suar per a llençar el got del McDonald’s trencat que era de color violeta sense que l’home se’n donés compte que no pertanyia a cap color! I quan ja havia acabat i em disposava a tornar cap a casa, el paio em somriu i en cara de satisfacció em desitja que tingui un bon dia!! Sense saber-ho, acabava de superar la meua primera prova com a nou ciutadà de Horgen! :-D

Com podeu vore, viure aquí és sempre una aventura, o segons com, un estrès! ;-) :-P

Jo de gran vull ser...

L’altre dia a la faena a primera hora del matí vaig a la impressora i em trobo dos xavalets intentant fer anar la fotocopiadora. En un primer moment no em va sobtar massa, hi ha gent que porta els seus nens a l’oficina algunes hores si no tenen en qui quedar-se, però allò era algo diferent...

Uns minuts més tard, un dels meus companys arriba en la seva filla d’uns deu anys d’edat i a ningú sembla estranyar-li. Observo mentre ella agafa un soldador i comença a retreballar unes plaques velles seguint instruccions de son pare... i jo al·lucinant... Pregunto discretament al voltant i resulta.... que és “El dia del futur”! I jo en una mica de cara d’empanat perquè, evidentment, m’havia quedat igual...

Segueixo indagant i resulta que a Suïssa, i també a Alemanya pel que sembla, hi ha un dia a l’any en que la gent porta a los xiquets a la faena per tal de que vegin el que fan els seus pares quan s’estan guanyant les garrofes i la veritat és que és super-interessant! A mesura que anava avançant el dia hi havia més i més xiquets per tot arreu, uns fent fotocòpies, uns altres portant el correu, altres simplement fent un “xocolate” a la màquina del cafè i alguns inclús en sales de reunions amb els seus pares :-) Era una sensació estranyíssima i, per a mi, algo divertidíssim!

A migdia a l’hora de dinar qui ens servia el menjar eren els fills de les cambreres i qui reposava les patates i bajoques era la filla del cuiner, i què n’eren d’espavilats estos xiquets! Fins i tot qui cobrava era un renacuajo que pobre no arribava a teclejar tota la pantalla si no era en l’ajuda d’un tamburet :-)

Quan a la tarde ja marxava cap a casa i anàvem dalt del bus comentava a altres companys estrangers, que com jo no havien experimentat mai un “dia del futur” abans, i fèiem broma dient que segurament algun xiquet conduiria el tren que havíem d’agafar. I la veritat és que no anàvem tant errats! A mesura que la locomotora s’apropava a l’andana (puntual com sempre, això sí) podíem distingir les dos siluetes de pare i filla al davant del tren :-)

El colmo, però, va ser quan l’encarregada de xiular la sortida del tren i después revisar el bitllet no era el típic home en bigot punxegut i cara seriosa en un rellotge de butxaca a la mà, sinó una xiqueta que es prenia la faena en una professionalitat sorprenent. Realment... tota una experiència!

Jo no sé quants d’estos xiquets voldran fer lo mateix que els seus pares però com a mínim coneixeran millor a què es dediquen. Alguns d’ells se mostraven bastant solts en les tasques assignades cosa que demostra que havien “repetit”, però alguns altres se’ls veia més avorrits que una ostra i segur que l’any següent decidiran d’anar-se’n en la mare si és que enguany venien en son pare.

En fi, que em sembla una iniciativa estupenda i tant de bo ho poguéssem fer a casa nostra algun dia.

Llegenda urbana? Ni parlar-ne!

Quan vam saber que vindríem a viure a Suïssa vam començar a informar-nos de les costums i de les moltes normes que els Suïssos tenen, més que res per a no deixar-mos el salari pagant multes! :-P No em queixo pas de que tinguen tantes normes, de fet después d’uns mesos vivint aquí puc dir que realment la gran majoria tenen sentit i que és justament gràcies a n’estes normes que les coses funcionen en una armonia que sembla casi casi natural. A més, lo bo és que aquí tothom (o la gran majoria) segueix estes normes i això fa que no et sentis com un tontet quan veus que tu fas cua y els demès te passen davant com qui no vol la cosa... realment això no passa. Com diuen per aquí: “Ordnung muss sein” que vindria a ser algo així com “Hi ha d’haver ordre”... i jo afegiria: Amen :-)

D’entre les coses que vam sentir, una ens va sobtar bastant... sobre tot a mi: No es pot fer pipí dret a partir de les 10 de la nit. Evidentment això aplica només als homes i direu... es tracta d’una broma? exageració dels que diuen que els Suïssos són estrictes?...Pos no! No només no es tracta d’una broma sino que tinc evidència de que és una norma, com a mínim, una mica institucionalitzada i sino mireu la següent foto que jo mateix vaig poder fer ;-)

Fins ara no havia posat cap foto al blog, però crec que esta es mereix l’honor de ser la primera! :-) 

Ja ho veieu: Prohibit canviar l’aigua del canari d’empeus. I la pregunta que es faria el Mou és... Por qué!? Pos después de preguntar als Suïssos del voltant intentant no semblar massa sorprès pel dibuixet ;-) hi ha bàsicament dos motius: Pel soroll que produeix quan tot l’edifici dorm (ja m’explicareu...) i per higiene, o més aviat diria jo... punteria ;-)

O sigue que ja ho sabeu, si veniu per aquí i vos voleu estalviar problemes... com diu la dita espanyola... Donde fueres hagas lo que vieres ;-)

Ara només queda comprobar si realment et pot arribar una multa a casa per “Hacer aguas menores sustentándose uno únicamente sobre los pies” o algo així ;-)

 Alé, hasta el següent blog J

Benvinguda a Horgen!

Ja fa unes setmanes que vam rebre una carta a casa en la que l’ajuntament de Horgen mos convidava a una diada de benvinguda al poble. Tot i semblar-me una molt bona idea, en un primer moment vaig pensar que seria un acte purament protocol·lari i que duraria uns minutets i au... una vegada vam anar mirant el programa mos vam donar compte que res més lluny de la realitat!

La trobada era a les 17.30h puntualment a la plaça del poble, com no podia ser d’altra manera ;-)  Per part de l’ajuntament hi assistien l’alcalde i tots els regidors dels diferents partits, en un to molt casual això sí. Després d’una petita introducció per part de les autoritats locals i revisió del programa ens vam dividir en dos grups. Un grup va anar a visitar el museu local de la vida tradicional i l’altre va anar a l’estació dels bombers. Natros, evidentment, mos vam apuntar a l’acció i de seguida mos vam posar el casco i les botes preparats per a agafar la manguera :-)

Una vegada arribats al parc de bombers el sots-cap de la caserna ens va guiar per les instal·lacions mentre ens explicava els diferents tipus d’actuacions que duen a terme i la seua zona d’influència. Una característica curiosa és que com que es coneixen Horgen i els demés pobles tant bé, decideixen quin vehicle han d’agafar en cada situació només sabent on s’ha declarat la incidència (hi ha carrers moooolt estrets per aquí!).

També vam aprendre que el nostre edifici és dels més alts del poble i que podem estar tranquils perquè tenen un dels camions en una escala que arriba fins a dalt de tot :-)

Jo volia preguntar si també ajudaven als Reis Mags a deixar els regals, però llavors vaig recordar que els Reis no passen per Suïssa... bé, almenys no pels cantons protestants com és el nostre cas... sniff! :-(

De bombers, a Suïssa igual que a Catalunya, n’hi ha de professionals i de voluntaris. La diferència, però, és que aquí tots els ciutadans paguem un impost específic destinat al manteniment del nostre parc de bombers i, si ets voluntari, et pots estalviar de pagar aquesta taxa . Encara així, jo crec que seguiré pagant... penso que tots estarem més segurs ;-)

Después de la visita i comprovar que la sirena funciona a la perfecció, mos vam quedar tots mig sordos... vam tornar en l’autobús cap a l’ajuntament. Allí un dels regidors ens va fer un tour a peu pel centre del poble, explicant-nos els diferents edificis emblemàtics i les diferents personalitats que hi havien viscut en algun moment. Jo vaig flipar bastant, resulta que el Vivaldi va passar aquí alguns estius! Qui ho hauria dit...

S’apropava l’hora de sopar, però abans calia fer dos visites molt importants... pugem al bus i... primera parada: Dow Chemical :-) i segona parada... La Mansió de Credit Suisse... El motiu, tal i com es va encarregar d’explicar el guia de torn és que es tracta dels dos majors pagadors d’impostos del poble i per tant, es important que tothom que s’hi posa a viure ho sàpigue bé ;-) Com diria el Nuñez del Krackovia... Eeeeeurooooss!!!  €€€€€ :-D

Finalment vam arribar a Horgenberg, que seria com Mig Camí a Tortosa, una zona a la part alta del municipi molt verdet i boniquet tot. Allí vam baixar de l’autobus i ens esperava... una banda de música tope ben col·locadeta a sobre d’unes escales. Molava un munt, era com les bandes universitàries a les pel·lícules americanes, només feien falta les majorets!  :-)

Mentre la banda anava tocant, uns cambrers anaven repartint quatre pastes i beguda. Jo ja tenia una gana que’m moria (aquí dinem d’11:30h a 12h!) i resava per a que hi hagués alguna cosa més que els quatre canapès que hi havia al voltant.... poc després d’arribar vaig entendre el perquè del pica-pica... Com aquell qui no vol la cosa, una dona va començar a parlar en natros, que si d’on som, que si de què treballem... i claro, sabent que els suissos en estes coses són com a reservats pos com a que mos va estranyar. Es tractava de la regidora de trànsit i la qüestió és que la diada era per a natros conèixer el poble i... per a que el poble mos coneguessa a natros! I ja mos veus intentant explicar la nostra vida en alemany a n’aquella dona... ja eren les 20h i feia un fred considerable, però natros estàvem suant!! :-P

La veritat és que erem una bona colla, en total 200 nouvinguts havíem acceptat la invitació, això sí, crec que erem dels pocs estrangers que es van animar... la gran majoria eren Suïssos que havien canviat de residència dins del país i ja estaven bastant acostumats a n’estos events, que per cert se fan cada any!

Después de fer una mica de networking vam passar a un pavelló on unes taules allargades esperaven uns comensals afamats, en el meu cas molt afamat... :-P

Carn en fricandó, bajoques i puré de pataques, no sé si hi ha un menú més típic que este per aquí, però ja vos puc dir que com a mínim un dia a la setmana cau fijo a la cantina de la feina ;-)

I mentre menjàvem vam tenir entreteniment musical amb El Cor d’Homes (per una banda) i La Coral de Dones (per l’altra) com a mostra de la representació associativa de Horgen. No diré que sonés com l’Escolania de Montserrat... però per lo menos va durar lo suficient per a que fer-mos una idea de que tenien... molta voluntat :-) 

Però, encara així, lo més bo no va ser ni el menjar ni la música... endevineu en qui mos va tocar a la taula... en lo mismíssim Sr Alcalde! :-)) I a priori direu, mira què bé... i per natros cap problema! però resulta que tant l’alcalde com el regidor que hi seia al seu costat són del partit SVP que ve a ser una mena de PxC però en molta més tirada. De fet aquí són la primera força política i es caracteritzen pels seus eslògans anti Unió Europea i como no anti immigració....

Mira que n’hi havia de Suissos per allí i va i els hi va tocar al nostre costat! He de dir que van jugar molt bé el seu paper d’amfitrions i que es van portar molt bé ;-) De fet, vam riure molt contant batalletes uns i altres, per descomptat, deixant de banda les ideologies :-)

En definitiva va ser una vetllada molt interessant, en que vam conèixer gent i vam fer un passet més en la nostra integració al poble. Per acabar, un tros de pastís (en el meu cas dos) en un cafè i un llibre amb la història de Horgen de regal J

Maniobres

Este divendres passat a les 7pm, estava tan tranquil preparant lo sopar quan de cop vaig sentir un sorollam que venia de fora el balcó, m’assomo i què veig? Sis “peazo” avions caça de l’exèrcit suïs sobrevolant el nostre edifici. Lo primer que vaig pensar és que anaven cap a les muntanyes i que per algun motiu havien de volar baix, però no... era dia de maniobres i tocava a sobre del llac Zürich (que tenim just al davant). Aleshores van començar 40 minuts de piruetes inimaginables al més pur estil Star-wars o Top Gun. Primer volant cap per avall en totes direccions, després formant diverses figures a l’aire, jugant al “vola vola que te pillo”, fent veure que cauen en picat com un tirabuixó per a remontar just abans de tocar a l’aigua o simulant situacions en que un avió va a envestir els altres i aquests han d’esquivar-lo a l’últim moment... un veritable espectacle... més ben dit, uns veritables cafres!!!  

Les pràctiques militars aquí són molt habituals i també molt freqüents i és normal veure soldats pel carrer, sobre tot els divendres a la tarde. Suïssa no disposa d’exèrcit professional (tot i que hi ha gent que sí que fa carrera militar) i la mili aquí és obligatòria fins als 35 anys. I què vol dir això? Pos que quan fas els 18 anys has d’anar a fer la instrucció inicial que normalment són unes 10 setmanes i després cada any has de tornar unes setmanes més per a que no se t’oblide lo molt que t’han degut ensenyar... Durant la primera tongada t’ensenyen les pràctiques bàsiques militars, te fan allò de venga nenazas a córrer (però en suïs) i t’assignen lo que serà el teu lloc durant les properes visites al campament, aleshores t’envien cap a casa en l’uniforme, el fusell i munició per a uns quants dies. I això per a què? Pos perquè els suïssos mentre estan en edat de mili tenen l’obligació d’estar preparats per a qualsevol possible conflicte armat en que el país pugui estar involucrat... i dic jo, lo dia que Suïssa entre en guerra és que realment hem de sortir tots per cames perquè no se’n salva ni Déu!

Al començament se’m feia molt estrany i més tenint en compte el meu caràcter pacifista, però ara ja forma part de la meua realitat quotidiana. A la feina contínuament hi ha gent marxant i tornant de la mili, i la qüestió és que una vegada més està tot molt pensat: tan si vas al primer servei militar com si és una sessió de refresc, tant les empreses com els instituts o universitats et conserven els teus drets, i això vol dir que segueixes cobrant el teu sou i segueixes tenint les vacances que et pertocarien si treballessis tot l’any. Vist així, no sembla tanta pèrdua de temps i tenint en compte lo que dèiem abans de que Suïssa és un país petit en un exèrcit petit, dona una sensació de normalitat que es contagia.

Per cert, i tornant al tema de les maniobres aèries, avui he preguntat quin cos de l’exèrcit eren i m’han dit que eren la Patrulla Suissa, i he pensat... mira que originals! En fi, que m’han explicat que estos sonats de l’aire acostumen a fer pràctiques en llocs on se celebra alguna cosa i mira per on al setembre estaran a la Festa Al Cel que es fa a Barcelona. Si voleu vore a què em refereixo quan dic que estan pillats, mireu-vos per exemple estos enllaços:

http://www.youtube.com/watch?v=XUjrRS9_zhk&NR=1

http://www.youtube.com/watch?v=g56sDfUkrjc&feature=related

Alé no vos maregesseu!

We are the champions!

Avui he anat a la feina en lo meu polo del Barça, no és la samarreta que porten els jugadors, però també porta l’escut al pit i a simple vista es veia que el motiu era la victòria de dissabte a la Champions. He de reconéixer que esperava poder cridar l’atenció dels companys  i utilitzar-ho com a excusa per parlar del tema i conéixer més gent.  

Al meu departament sóc l’únic estranger, ningú utilitza l’Anglès o l’Alemany (a no ser que sigui en mi) i tothom parla Suís pel que tota oportunitat de poder entaular una conversa en ells s’ha d’aprofitar!

Pos no vos ho creureu però... No m’ha dit ningú res! I jo he pensat... igual és que són del Manchester?... o del Madrid?...  Pos no, mentres dinava en un grup d’intercanvi d’idiomes, un noi m’ha preguntat què volia dir l’escut que portava i quan els hi he explicat m’han dit que ni sabien que s’havia jugat la final de la Champions! Simplement resulta que aquí el futbol no té la repercusió social que té al nostre país i en el seu lloc l’esport de masses és el tenis o el hockey sobre gel . No vos podeu imaginar quina desil·lusió!

A Zürich hi ha una penya barcelonista que mos han dit que sempre s’omple els dies de partit, natros encara no hi hem anat perquè mirem els partits a casa, però crec que pot ser una bona opció si ens sentim molt incompresos  ;-) En fi, que menos mal que tenim TV per cable i podem seguir les transmissions de Catalunya Ràdio i RAC1 per Internet :-D

Visca el Barça!

Rainbows for Children

La fundació Rainbows for Children és una organització creada per un ex-directiu de l’empresa on treballa l’Agnieszka que té com a missió millorar les condicions educatives d’una zona d’Etiòpia. Fins ara ha aconseguit fer una guarderia i una escola, i ara l’objectiu és fer un institut per preparar als jóvens per a poder accedir a la universitat i així dotar de mà d’obra qualificada la zona per tal de poder-se desenvolupar de forma totalment autònoma i independent. Podeu trobar més informació a la web http://www.rainbows4children.org/

I pensareu, i per què mos explica tot això? Pos perquè resulta que la setmana passada l’Agnieszka i jo vam participar en una festa per recaptar fons per a la fundació, lo que aquí a Suïssa i al món anglo-saxò es coneix com a Fund Rising o Charity Action.

El dia va començar en una cursa popular pels voltants del recinte de l’empresa. L’objectiu era donar el màxim número de voltes de quatre kilòmetres cadascuna. La gràcia estava en que cada corredor havia de buscar-se sponsors de forma que aquests aportessin una certa quantitat de diners per cada volta aconseguida. No cal dir que la nostra motivació era màxima i vam marcar-mos l’objectiu de fer quatre voltes... que feien un total de... 16 kilòmetres! Els que em coneixeu sabeu que realment era un gran repte... Lo que ningú mos havia dit, però, és que el recorregut anava per carrers, camins.. i senderes! Sí sí, a part de córrer envoltats de vaques (cosa que ja forma part del nostre paisatge habitual) ens vam endinsar al bosc i direu: “oh què bonic!”... pos sí, hasta que al principi de la segona volta va començar a ploure com si fos allò el diluvio universal. I ja vos podeu imaginar que no és gaire fàcil pujar i baixar escales de pedra o passar per ponts fets de troncs en estes condicions... En fi, que vam acabar fets un desastre tal que pareixíem més dos pilots de moto-cross després d’una competició que no pas corredors aficionats...

Però bueno, l’objectiu s’havia aconseguit i estàvem molt satisfets perquè havíem pogut recaptar una bona quantitat de diners per a la causa! :-)

Després d’una dutxa merescuda hi havia una barbacoa per reposar forces (en un recinte cobert això sí!). Les barbacoes a Suïssa són com les calçotades a Catalunya, se’n fan a totes hores i sense importar el motiu, de fet tan pronte surt el sol en cap de setmana és habitual veure a la majoria de veïns rostint els seus Bratwursts als balcons o a la gespa que tenim davant de casa.

Una vegada ja teníem la panxa plena i havíem pogut veure uns videos del projecte mentre feiem el café, va arribar la tant esperada tómbola! Certament és molt divertit, i l’excusa un cop més per recaptar uns quants francs per papereta i així poder accedir a algun dels premis sortejats (des de dues hores de cangur gratuït fins a un viatge de Swissair a qualsevol destí d’Europa!). Natros, no mos vam endur res, simplement la satisfacció d’haver pogut participar i un dia per al record. La festa va acabar en una disco mòbil on, per descomptat, vam ser els reis de la pista ;-D

Ocupat de nou

Bé, sembla que el tema de trobar feina ja està resolt i després d’unes setmanes d’inactivitat blogger torno a estar per aquí. Intentaré d’ara en endavant ser una mica més regular... a vore si ho aconsegueixo!

Viatjant en transport públic

No és un simple tòpic que els trens a Suïssa són puntuals, és del tot cert i en alguns casos la diferència respecte l’hora prevista no arriba ni als 5 segons. Diuen també que d’entre tots els rellotges del país, els que es troben a les estacions són els més exactes, per tant es tracta d’un bon punt de referència si es vol sincronitzar un rellotge de polsera quan s’arriba. El sistema de transport públic en general aquí és molt bo, les freqüències són adequades a les necessitats i els transbordaments entre els diferents mitjans ben coordinats. L’altre dia, per exemple, vaig anar a Zurich en tren i des de que vaig arribar a l’estació de destí fins que va sortir el bus, que també havia d’agafar, van passar 2 minuts. A la tornada, des de l’arribada del bus fins a la sortida del tren 4 minuts. Això vol dir que un trajecte que en cotxe hagués durat 25 minuts sense cap embús, en transport públic fent transbordament el vaig fer en 33, realment això fa que tenir cotxe no sigui del tot indispensable. Fins ara aquesta sincronia en transports m’ha passat les dos vegades que l’he agafat, ja veurem si es tracta d’una casualitat o si realment és cert per a tots els casos.

Per poder viatjar s’ha de tenir un bitllet vàlid i aquest es pot comprar tant a les taquilles (o als conductors en el cas de busos i tramvies) com a les màquines expenedores que hi ha al voltant de les estacions o parades. S’ha de tenir en compte, però, que hi ha estacions en les que comprar-lo a taquilla implica pagar un o dos Francs més pel servei, simplement és bo saber-ho per si us hi trobeu. Les màquines expenedores estan en diferents idiomes i són bastant intuïtives. Entreguen canvi, però només fins a una certa quantitat i això és molt important perquè si no ho saps pots acabar perdent uns quants Francs; lo bo és que sempre saps quina és aquesta quantitat. Per exemple, si vols fer un trajecte que costa  14CHF i vols pagar amb un bitllet de 50CHF… si la màquina et diu que el màxim canvi que et donarà és de 12CHF, no esperis més que això si introdueixes el bitllet de 50CHF i per tant, si els meus càlculs no fallen, estaries perdent 24CHF! que per a que els tingui la màquina, millor te’ls quedes tu. Lo més aconsellable en aquests casos és sempre pagar amb targeta de crèdit, així segur que pagues lo que toca. Si en bus o tramvia compreu el bitllet al conductor, heu de pujar per la part del davant. Si veieu que la gent puja per les portes del darrera i no paga, no us espanteu simplement és que tenen un abonament mensual o anual. Evidentment podeu fer el mateix si no penseu pagar però hi ha controls regulars i si us enxampen us cau una multa que heu de pagar a l’instant i sino, cap al “cuartelillo” se t’emporten, o sigue que aconsello pagar religiosament.

Els trens que he vist fins ara són com els de Catalunya, alguns de dos pisos, alguns de normals però a priori sense cap diferència notable dels que coneixem. La gran diferència que sobta tant pronte hi entres és el soroll, o més ben dit, la manca de soroll. Els suïssos són molt respectuosos amb el seu entorn i això inclou els companys de trajecte d’un transport públic. No es pot cantar ni tocar instruments, i en general la gent parla poc o amb una veu més aviat fluixa. Avui mateix, he agafat un bus i en una parada han pujat dos joves tipics “killos” escoltant Hip Hop a tot drap amb l’altaveu del seu mòbil. Només entrar al bus l’han apagat i no l’han tornat a engegar fins que no han tornat a baixar. Evidentment no vull dir que fins i tot els “killos” siguin educats i respectuosos, sino que sembla que la política de sancions que s’aplica per respectar els altres demostra ser bastant efectiva.

Els suïssos porten el tema del silenci en el transport públic (i fora també, ja ho veurem en un altre post) fins i tot a l’extrem i és que en els trens de gran recorregut hi ha la possibilitat de viatjar en un vagó silenciós on l’única condició és que estiguis en silenci. Sent així, en aquest vagó no es pot parlar més que xiuxiuejant, s’ha de tenir el mòbil en silenci i no es pot escoltar música ni tant sols amb auriculars si aquesta música pot ser sentida pel company del costat. Pot semblar excèntric, però segur que si tens ganes de dormir o has d’estudiar per a algun examen pot ser una bona opció.

A pedalar!

La setmana passada vam tenir alguns dies de pluja, però sembla que els déus ens són propicis i estem tenint un principi de la nostra estada a Suïssa amb un temps espectacular (algo que seria lo normal per a la costa catalana, però no aquí!) i hem aprofitat per a fer el nostre primer passeig en bicicleta a l’estil Verano Azul. La veritat és que els paisatges del nostre voltant són realment bonics durant la primavera per poder-los disfrutar pedalant. Natros vivim a Horgen, una petita població de menys de 20.000 habitants situada a la riba del llac Zurich que s’aixeca en un gran desnivell cap a la muntanya en direcció sud i això vol dir que tenim molta natura envoltant-mos. En aquesta època de l’any tot està verd i s’observen els muixonets cantant mentre s’escapen d’esquirols o gats que els persegueixen...

Però tornem al tema de les bicis. Abans de poder circular pel carrer hem hagut de seguir una sèrie de precaucions per tal de no ser maldats (o multats) pels agents de seguretat viària. Lo primer, és assegurar-se que la bici porti reflectors i llums tant al davant com al darrera; després hem de portar un casc homologat i finalment... hem de comprar el Velovignette, un distintiu com el que tenim al cotxe (per a l’autopista) però en aquest cas exclusiu per a bicis imprescindible per poder circular legalment. A diferència del cotxe aquest distintiu va acompanyat d’una assegurança a tercers de fins a 2 milions de francs! Sincerament no hauria pensat mai que una bici pogués estar assegurada i menys en tal quantitat, però quan et pares a pensar té tota la lògica del món. Imaginem que circulant en la nostra bici pel lateral d’una carretera ens despistem, fem cap al mig del carril i un cotxe que ens ve per darrera té un accident per tal d’evitar endur-se’ns pel davant. Jo no sé que passaria a Catalunya, però segur que al final es tractaria d’un bon mal de cap per a tothom, i sobre tot per al pobre conductor del cotxe. Ara, pensem que això li passa a un Ferrari dels molts que hi ha per aquí... no m’ho vull ni imaginar! Potser no cal anar tant a l’extrem, però la veritat és que em fa sentir més tranquil saber que si ratllo un cotxe aparcat o atropello a un vianant simplement puc trucar a l’assegurança per a que se n’encarreguin. Això sí, molt important per als que surten de festa en bici, l'assegurança no cobreix en cas de donar positiu en una prova d’alcoholèmia i, és més, a un ciclista que l'agafin begut li poden retirar la llicència de conducció de cotxe o moto. O sigue que ja ho sabeu, si bebes no conduzcas... ni agafis la bici!

A fer la bugada!

Aquesta setmana he posat la meva primera rentadora, realment és tota una experiència! A Suïssa, la majoria d’edificis tenen la rentadora a la planta baixa o al búnquer (d’això en parlarem en un altre post) compartida entre tots els veïns i t’has d’apuntar en una llista per a indicar quins dies del mes la vols utilitzar. En el nostre cas som tres pisos per cada planta i es tracta d’un edifici de 8 plantes pel que estaríem parlant de 24 famílies lluitant per poder rentar... Per sort en aquests casos, s’instal·la una rentadora i una assecadora per cada línia de veïns i per tant tenim 3 rentadores, yupi! :-)

Lo primer que hem de fer és buscar un forat i apuntar els nostres noms. Hi ha tres torns durant el dia: de 7h a 12h, de 12h a 18h i de 18h a 22h. Diumenge no es pot rentar i a les 22h automàticament se’n va la llum fins  les 7h del dia següent... clar això vol dir que si el dissabte a n’esta hora la rentadora no ha acabat, fins dilluns no pots recuperar la bugada. O sigue que ojito!

Una vegada tenim el nostre slot de temps, ja podem baixar la roba, el sabó i el suavitzant. Per sort es tracta de rentadores grans d’uns 7kg i normalment t’hi cap tota la roba que has acumulat des de l’últim dia. Per tal de que cada veí pagui només la part d’electricitat que ha usat, cada pis disposa d’una clau especial que alimenta la rentadora i l’assecadora directament del nostre comptador individual, està tot pensat!

Com podreu imaginar, la sala de la rentadora és un lloc molt concorregut i és una bona oportunitat per conèixer els veïns. De moment ja n’he conegut uns quants així, casi tot velletes molt simpàtiques que m’expliquen mitja vida entre calcetí i calcetí, llàstima que de moment no les entengui i que simplement em limiti a dir-los que sí a tot amb el cap :-)

Ja som aquí… ja’m arribat…

Ja fa uns dies que hem arribat però fins ahir no hem tingut accés a l’internet en condicions. L’entrada al país va ser bastant més fàcil del que en un primer moment podíem pensar, ja que amb tot lo que portàvem pareixia més que anàvem a creuar l’estret de Gibraltar que no pas entrar a Suïssa... La qüestió és que simplement ens van fer passar per caixa per pagar l’enganxina de l’autopista (una mena d’impost revolucionari per usar les vies ràpides) i vam poder entrar sense cap problema amb pernil i tot!

Les carreteres a Suïssa en general estan ben cuidades, l’asfalt està en bones condicions, la gespa perfectament tallada i les àrees de descans són un bon aparador dels molts cotxes de luxe que s’hi veuen aparcats.

Ara bé, si pensàvem que a Catalunya tenim molts radars... aquí col·locar-ne per les carreteres deu ser un esport nacional. N’hi ha per tot arreu i són hiper-mega avançats, capaços de captar en tots dos sentits, si es respecta o no la mínima distància de seguretat en funció de la velocitat i no sé quantes coses més! En fi, que ara només toca esperar que no ens arribi cap multa inaugural! :-)

Introducció

Com són els suïssos? Realment es passen el dia menjant formatge i xocolata? Potser tenen un Real Time Clock intern que fa impensable que facin tard a cap cita? Quin és el secret del seu èxit?...

A partir d'aquest blog anirem descobrint el país, la seva gent, les seves costums i possiblement, les respostes a les preguntes anteriors...

Hi esteu tots convidats!